Orgull, tardor, Madriz

La despedida és davant del petit quiosc de flors sota casa seva. Les flors fresques, amb el perfum dolç que omple aquest matí de tardor, envolten el comiat amb una calma que contrasta amb el que sento dins. Ahir vam arribar, comprant el llit i aquells petits objectes que faran que el seu nou espai sigui més seu, més íntim. Tot plegat va ser un dia de preparatius, però avui és el moment de marxar, de deixar-la aquí, a Madrid, amb els seus somnis.

Pujo sol al taxi que m’ha de portar cap a Atocha. Mentre el conductor parla amb entusiasme, explicant històries del Rastro i dels vinils antics que hi venen, jo no puc parar de pensar en ella, en com es quedarà en aquesta ciutat que ja comença a ser seva. El seu somriure i la seva força em fan sentir orgullós, però el dolor de la separació pesa.

De cop, mentre passem per davant del mural d’Almudena Grandes, les seves paraules em colpegen: “Una ciutat no és més que un puny de records.” Madrid, amb el seu bullici i la seva història, ja està teixint records per a ella, mentre jo m’allunyo, sabent que aquesta ciutat serà l’escenari dels seus nous somnis. El taxista segueix parlant de la Puerta de Toledo, però les seves paraules són com un murmuri llunyà. Estic perdut en els meus pensaments, en aquesta sensació de deixar una part de mi aquí, entre els seus somnis i la ciutat que ara l’acull.

A mesura que m’acosto a Atocha, sé que torno a Barcelona sol, però amb la certesa que ella es queda en el lloc on ha de ser, amb els seus somnis i una ciutat plena d’històries per escriure.

Pujo sol al taxi que m’ha de portar cap a Atocha. Mentre el conductor parla amb entusiasme, explicant històries del Rastro i dels vinils antics que hi venen, jo no puc parar de pensar en ella, en com es quedarà en aquesta ciutat que ja comença a ser seva. El seu somriure i la seva força em fan sentir orgullós, però el dolor de la separació pesa.

De cop, mentre passem per davant del mural d’Almudena Grandes, les seves paraules em colpegen: “Una ciutat no és més que un puny de records.” Madrid, amb el seu bullici i la seva història, ja està teixint records per a ella, mentre jo m’allunyo, sabent que aquesta ciutat serà l’escenari dels seus nous somnis. El taxista segueix parlant de la Puerta de Toledo, però les seves paraules són com un murmuri llunyà. Estic perdut en els meus pensaments, en aquesta sensació de deixar una part de mi aquí, entre els seus somnis i la ciutat que ara l’acull.

A mesura que m’acosto a Atocha, sé que torno a Barcelona sol, però amb la certesa que ella es queda en el lloc on ha de ser, amb els seus somnis i una ciutat plena d’històries per escriure.